ROVELLONS EL 15 DE JUNY

La vegada que vaig començar mes prompte la temporada dels rovellons va ser, fa uns 5 anys. Amb la colla d’ amics anàvem a Fortanete i en una parada d’ aquelles , fisiològicament necessàries , per casualitat, darrera un boix que ens amagava les vergonyes ,vaig descobrir el primer .Era 14 d’ Agost.

El passat dijous , l’ amic Paco em comentava que a Alcanar ,un company d ‘esmorzar , havia arribat tot content amb un rovelló a les mans i poc desprès un altre col·lega amb un quilo i mig , mes o menys.

Com que el meu company es de paraula fàcil, campetxano i donat a parlar de manera que no saps com emprendre-ho , no li vaig fer massa cas...vaig pensar : al mes de juny rovellons, au ! Paco que ara em vols vendre la moto..

Ahir dissabte vaig anar a passar el cap de setmana a la casa que tenim a toca el mar. No diré el poble per raons de “seguretat”.Havia d’acabar de collir les patates ( també en tenia tres solcs allí) tallar la gespa ,regar , pintar la piscina...molta feina i no estava per massa romanços ,quan el veí , que també es cosí , em va entrar , en la seua visita , tot dient “xé cosí , que fots ací..que no vas a provar si trobes algun rovelló a cala Blanca ?? . Ahir van venir uns a la tasca i em van dir que n’ havien fet un poval ”

Jo li contesto “Dimonis destorba faenes ,no em mareges que aquí tinc molta teca i no estic per perdre e l temps “

La cosa va decantar cap altres històries i ja no vaig pensar mes en los rovellons...rovellons al juny...va !!

Fins que aquest mati ens em despertat , la meua dona i jo , d’ hora. Serien les 7:30 del mati .M’ ha dit “que no anirem a veure si lo que diu Ximo es veritat ??”

Com que la feina la tenia avançada i era prompte ens em posat en ruta cap al lloc indicat. Hem entrat al petit bosc de pi blanc. Molt de fenàs al terra, matissa , bargalló i el meu escepticisme per sobre de tot .Quan no se com , la meu vista a caigut al peu d’ un llentiscle i allí estava ,desafiant ,increïble, altiu, rodó , majestuós ...visible ,el primer rovelló !!!

He cridat a la dona per que veies com estaven situats al terreny i a començat la recerca que no ha tardat a seguir tenint sorpresa rere sorpresa. Un aquí , dos allà ,un altre roglet amb 7....fins arribar al paradís : un petit pinar , net de vegetació baixa ,solament la fullaraca que t’ anava descobrint sense pausa i de manera agobiant tot un camp de fongs que ens han fet viure ,com diu l`amic Tibau “una petita felicitat”.

En fi ,no m’ estendré en explicacions que els afeccionats podeu imaginar i que us vull estalviar per que assaboriu el petit “menú” rovellonero fotogràfic” amb que puc donar fe de que el dia 15 de Juny de l ‘any 2008 ,un servidor i la seua senyora ,entre les 07:45 i les 9 del mati van fer aquets ,aproximadament 5 quilos de Lactarius que es poden veure a les fotos.

Llàstima que les fotos no podem emetre ni gust , ni olors .Per si us consola incloc també la dels tres que m’ he menjat per esmorzar.

L' Hortolá

On acaben les patates ??

Tot son cicles. Fins i tot ,en la meva pseudo filosofia d’ anar per casa , penso que la vida és un cicle que no para de generar un bucle infinit en que ens intercanviem papers amb la resta d`elements de la natura: avui soc una persona, demà seré l ‘adob de la terra que alimentarà les patates que acabaran donant energia a algun llunya descendent per a que pugui tornar a procrear i morir i així , de manera infinita. Ja se que no és un bon començament per parlar dels tubèrculs i que pot ser a algú li agafarà una mica de gluuupppsss !! al posar-se davant del proper plat de patates i bajoques si fa cas de la meua enrevessada teoria , però és que ,amb les fotos que , amablement , va fer i enviar ahir el meu fill Jordi ,posaré fi també a un cicle que comença al Febrer amb la plantada i que a acaba a la meitat de Juny amb la collita. Una collita de patates que ha estat millor que la de l ‘any passat. Tant en la quantitat com en la qualitat. De fet , l’ any passat van patir bastant l ‘atac de “la gremena” i per lo que sembla ,”la cura” a base de ferro per “desinfectar la terra” que em va dir la meua sogra , ha donat resultat ,ja que de moment ,les patates , com es pot apreciar a les fotos , estan prou senceres. També pot ser , l ‘engreix de la terra a base de fem i adob de la resta vegetal i cremada del clot que tinc com a femer ,hagi col•laborat a fer una mida mes “bonica” que la de l ‘any passat. Dissabte vaig xalar , en detriment , això si , dels meus nivells de colesterol , perquè em vaig fer tota una paella de patates fregides amb seva. Oli de casa, ceba de casa ,patates novelles de casa....noi calia ni pelar-les de lo tendres que estaben. En hi havia prou en raspar-les un poc amb el ganivet , per a que la fina pell que les cobria ,deixes a la vista la textura d’ una patata blanca, sucosa però no massa i tendra.........Mmmmmmm, que bones estaven. Me les vaig cruspir amb deliri i gust. Al cap d’ unes hores ,el cos em demanà que seguís donant compliment a la meua teoria de l ‘etern bucle cíclic i tornava a començar, retornant l ‘aliment, degudament transformat , a la terra d’ on venia. Ja o va dir , fa temps , algú que sabia mes que jo : “Res es crea o destrueix, solament es transforma”

Calçots per Sant Jordi ??? No gràcies

Diumenge per celebrar el Sant Jordi i l ‘aniversari de Teresa vàrem organitzar una “barbacoa”. Els de casa i alguns invitats.

Ja que feia foc I brases vaig aprofitar per acabar de collir els calçots i fer una calçotada.... La darrera de l ‘any

No va ser molt bona idea. A les acaballes d’ abril , molts ja estan durs. De fet alguns, en lloc de tija ja tenien canya I “plumero” dalt amb les llavors per perpetuar-se el proper any.

Clar , molts estaven durs i va ser un poc desastrosa,la calçotada. Menys mal que , gairebé tots érem de casa i els que no o eren, suposo que per discreció no es varen queixar. Un consell: no fer calçotades desprès de Sant jordi.

Una solució per aprofitar millor els calçots: els que no es consumeixen rostits ,es poden consumir com a verdura fresca, com a ceba, a l ‘ensalada .També la truita de calçots es una bona sugerència.

Lo que no aconsello, desprès de l ‘experiència ,és fer una crema de verdures posant-hi calçots. No son tan fins com els porros.

L' Hortolà

Mes patates

Tornem a estar en Lluna Vella. Han passat dos mesos des de que vaig plantar les patates i , aprofitant les dues circumstancies , publico aquesta l’ entrada per poder fer les comparatives.

Com es pot comprovar si es recula al post del 25 de febrer , quan vaig plantar-les i es compara amb les fotos que incloc avui, el lector es podrà fer una idea de com han crescut , les patateres.

De fet , queden encara unes sis setmanes per poder començar a collir. Es veuen prou sanes. El meu neguit és que , finalment , hi hagi molta planta i poca patata.

La setmana passada , mirant-les mentre que regava , va venir el meu fill i em va comentar , sorprès , com es veien créixer cada dia i plegats vàrem fer el comentari : “molta planta, molta “aufanera” i pot ser poc fruit”.

Aquest comentari tan hortícola , em va portar a una reflexió aplicable a la condició humana.

També sol passar que de vegades , entre nosaltres , i trobem homes i dones de molta “planta” , de molta “imatge” , però de pocs fets.

Continuarà......................

L' hortolà

Les "mones" de 24 hores

Hem passat un altra Pasqua sense ella. El seu record el tinc present tots els dies però encara pot ser mes intensament quan arriben aquells dies on , a part d’ enllorar la seua presencia , tinc enyor també de la seua cuina.

Pot ser sembli banal, frívol , però a les persones que estimes les pots trobar a faltar no solament per lo que son , sinó pels seus aromes , pels seus gestos , per aquets petits detalls que , de tan habituals , passen desapercebuts fins al moment en que els perds.

I és que la mare , a part de ser gran com persona o era també com a cuinera. I enlloro la seua presencia, la seua veu , el seu amor...però també el seu aroma de mare que incloïa, naturalment , també el flaire de cuina.

Aquets dies de Pasqua , a taula amb els amics , mentre ens cruspíem les típiques mones unes fetes al forn, altres , les menys , a casa ,m’ ha vingut especialment a la memòria aquells dies pretèrits de pasqües pretèrites ,quan el pedrís de la cuina de casa la mare s’ omplia de pasta de mona , de cabell d’ àngel , d’ anissets i altres llaminadures per convertir-les amb la màgia de les seues mans i la calor del forn , en les mes assaborides i autèntiques mones que mai he menjat i que possiblement menjaré.

Per això avui , us transmetré la recepta per fer aquestes artesanals Mones de Pasqua, que res tenen a veure amb les artificials i industrials mones que trobem avui en dia al comerç.

Les mones , artesanes i amb la vella recepta domèstica que adjunto per si algú s’ atreveix a posar-se mans a la feina l ‘any que be.

Mones de les 24 hores

Necessitem 6 ous , ½ litre d’ oli , ½ litre de llet i ½ kg de sucre

Em de ratllar una llima i desfer en la llet tèbia 125 grams de “pastilla” que demanarem o comprarem al nostre flequer habitual juntament amb ¼ de kg de pasta de pa. També ens faran falta 2 kg de farina.

Tot aquesta mescla , la “treballarem” amb les mans untades en un poc d’ oli , fins al moment que quedi consistent.

Un cop feta la “massa” es deixarà “reposar” en un ribell per a que “creixi”.Es cobrirà en un drap per evitar que es ressequi la priemra capa de “massa” .

Abans es deixava 24 hores en repòs. Avui en dia sembla que per això del canvi climàtic i com que fa mes calor ,en hi ha prou en 12 o 14 hores.

Passat aquest temps, procedirem a donar forma a les “mones” i farcir-les de cabell d’ àngel i cobrir-les d’ anissets i altres petites llaminadures ,sense oblidar l’ ou u ous ,que prèviament haurem bullit per fer-los durs i que son part inexcusable de una mona , tal com cal.

Una cosa molt important, abans de posar els complements a sobre la “mona” cal “embetumar-la” amb un pinzell sucat en un ou batut . Trucs que deuen de tenir la seua explicació.

Un cop fetes les mones cal posar-les al forn, que prèviament haurem calentat a una temperatura de 160 o 180 graus. Cal estar atent i no deixar que es cremin. Amb el forn modern i en aquesta temperatura es fan en un tanca i obrir d’ ulls.

Abans, recordo la cuina de llenya o “econòmica” amb la que calia estar mes atent.

Si o proveu , ja em direu com surt. La recepta és “l’ antiga” . Jo igual m’ animo l’ any que be i em poso a “trafegar” tant per gaudir d’ un mona artesana , com de flaires perduts en el temps , però no oblidats en el cor.

Els "mejunjes"

I quin mal de panxa anit ¡!
Suposo que la “passera” de la grip ronda pel meu carrer també.
Avui però, desprès d’ un reparador descans de mes de 9 hores i d’ un parell tasses de “mejunje” sembla que estic un poc millor.

El “mejunje” me’l recomanà el meu fill al veurem amb cara de prunes agres ,anit a taula , sense tastar res i amb la cara blanca com la paret.
Jordi possiblement s’ en va recordar de sentir-ho dir a la iaia Carmeta. Ella era molt fervent d’ herbes i remeis casolans. I els mals de panxa i altres malestars del cos se’ls curava sempre amb una tisana a base de poliol, mansanilla, farigola ,marialluisa i altres

Avui, he comentat l ‘efecte “miraculós” del brevatge i m’ han dit un altra recepta “natural” , en aquest cas per a la tos i que passo a anotar.
“S’ agafen 5 fulles verdes de nesprer , es bullen en un litre d’ aigua fins a reduir-lo a la meitat. Desprès es fa una novena, prenent una tasseta del “mejunje” cada mati...i ja està. Tos fora”

I dic jo....aquesta paraula “mejunje”...d’ on l’ hauré tret ???. La veritat és que no o se. Segurament de sentir-ho dir a casa i sempre per referir-nos a aquests preparats medicinals casolans i on les herbes, mel, llima i altres eren els ingredients bàsics...no se si tan efectius com els antibiòtics, però si molt mes naturals.

Les dos primeres carxofes

No he tingut sort en les carxofes. Fa tres anys que en planto peus a l’ època, quan toca...i no acaben d’ anar. I això que estem en terra de carxofes. Tantes que hi a localitats que fins i tot i fan festes, on aquesta hortalissa és la protagonista de diversitat de plats.

I jo, res , ni una... Ni una fins ara ,perque...o miracle !!! per fi han aparegut els delicats fruits a una de les supervivents mates. I això que en vaig plantar 18.

No se que dec de fer malament, però, veig altres petits horts com el meu, amb unes carxoferes, ufanoses, maques, prolífiques, carregades de fruits ...i les meues tan escarransides que , la veritat , l’ esdeveniment de l ‘aparició de les dos primeres carxofes, pot semblar banal per al lector , però és tot un triomf per a mi.

Aquí la prova...pot ser sigui el començament ¿???