..I les borraines ??

Estem en temps de Nadal, festa , torrons ,cava…disbauxa i consumisme en resum.
I els Nadals d’ abans ¿? Que s’ han fet.
Recordo a la tia Rosita i la casa d’ un petit poble als peus del Montsant. Anàvem a collir olives per aquella família perquè aquí no hi havia treball.Per aquestes dates sempre ens acollien al rasser de la seua llar. Fèiem cagar el tió. L’ Antoniet i jo érem petits i ens al•lucinava que aquell tros de fusta, aquell tronc rialler i amb barretina , portes dintre el seu ventre massís, aquelles senzilles llaminadures artesanes de les que recordo en especial regust les ametlles torrades i la girlatxa, feta amb ametlles torrades i sucre cremat. La mare me’n va seguir fent fins el dia del seu viatge a les estrelles.
M’ ha vingut al pensament tot aquesta nostàlgica història aquest mati de Sant Esteve. He passat per l’ hort a veure si hi podia “entrar” a fer alguna cosa desprès de les persistents pluges de la darrera setmana, I res, cap a casa desprès d’ estacar-me i de collir dos enciams i el darrer bròquil de la plantada.
Hi m’ ha vingut al pensament aquells llunyans Nadals perquè rondinant per l’ hort m’ he ensopegat , a la part mes ombrívola , amb una plantació espontània de borraines ¡!
Si, es veu que el iaio Juanito (segons que m’ ha contat la meua sogra) utilitzava les flors blaves de la planta per no se quina cura natural als ulls.
I clar , a part de les seues propietats medicinals , la borraina , suposo que mòlts sabran, és o era un recurs gastronòmic i llaminer força utilitzat en èpoques de mes carències.
També la mare en feia de borraines.
Mmmmmm…i que bones ¡! Fregides a la paella i amb un bon xorro de mel calenta. Quin senzill plaer i quina austera energia..... i quins Nadals mes autèntics.
Vaig arribar al dinar d’ ahir , invitat a un altra casa i als postres van treure tota classe de torrons, xocolata i altres “delicatesen” i jo vaig pensar…i les borraines ¿? Ningú ja sap fer borraines ¿?

Bones Festes

L' Hortolà

Maduixes al Desembre ???

O he escoltat a la ràdio. O deia una dona Alguna cosa passa amb el clima perquè en ple desembre hi hagi cireres que treguin flors o als tarongers convisquin taronja i tarongina.
Jo ja o havia observat també. Es mes, a l’ hort , fa una setmana vaig fotografiar aquestes maduixeres amb aquest parell de maduixes tant apetitoses que podeu veure.
Maduixes al mes de Desembre ??? No se si és habitual perquè aquest és el segon any que en tinc una petita catifa a un racó assolellat de l’ hort , però no recordo que l’ any passat ,n’haguera pogut menjar per aquestes dates
Realment el temps s’ està tornant boig o és solament una percepció nostra ??
L’ amic lleidatà diu que el noué l’ hi a perdut les fulles desprès de prendre un mal color. Espero que no sigui perquè se t’ ha mort. S’hauria pogut gelar dels freds de fa unes setmanes ?? A aquesta època de l’ any lo normal és que els arbres caducifolis perdin les fulles i hivernin per reeixir ufanosos a la calidesa de la primavera ...com ha de ser i no com al meu hort on la natura sembla que ha perdut el seu rellotge. Al menys a la zona de les maduixes !!

L' hortolà

L' hort a l' hivern

Avui toca sessió de fotos.
Com que fot un vent de collons i no es pot sortir al carrer sense omplirte els ulls de terra i a mes als solcs hi ha poca cosa a fer ,avui vaig a experimentar amb les explicacions de Lo Simonet.
Qui o havia de dir !! La paciència que te en mi "este xiquet" i les coses que sap !!! A veure si de tot lo que anit em va explicar n' he aprés alguna cosa i us puc fer una "passe de fotografies " del meu desolat hort hivernal.Per veure-les poseus a sobre de la foto d' encapçalament.

L' Hortola

I quin oli !!!

Ja torno a tenir oli de la collita el 2007. N’ he fet 108 litres. Suficients per al consum de l’ any.

Em pensava que la cosa aniria mes malament perque la mosca i la climatologia auguraven un oli de molt mes grau. Afortunadament no a estat així i tot i les adversitats encara he aconseguit una acidesa que llisca el grau .Bon oli , suau i saludable.

Lo de la mosca pot ser que hi hagi que no o entengui per latituds mes fredes , però per aquesta plana , mes càlida i ventosa , la mosca de la fruita pon els ous a les olives i quan les larves desperten, fan caure el fruit i augmenten l ‘acidesa. Es un manera molt primària d’ explicar-ho , pot ser , però espero que sigui entenedor i que no porti a cap confusió. No hi ha mosques a l’ oli ,tot i que si que influeixen a la seua qualitat.

Tinc algunes oliveres. No massa. Les suficients per a que no siguin una obligació i prou perquè no passi de ser un caprici o un hobbie.

Hi ha qui em diu que si anés a contar a quan em surt el litre d’ oli , despres dels treballs del camp i la ma d’ obra (cullo a mans l’ oliva- pura artesania-) pot ser m’ estaria mes a conte comprar-lo , però.....i la satisfacció de degustar l ‘oli conreat amb el teu esforç ?? El teu propi oli.!! Especialment ara ,les primeres setmanes desprès de la molta , quan no és pròpiament oli , si no mes be suc d’ oliva. Afruitat , olorós, aromàtic....

Anit em vaig entaular amb unes bones llesques de pa amb tomàquet regadet amb l ‘oli recent estrenat (menys d’ un grau d’ acidesa) , unes tires de pernil de Terol ,dos traguinyols de vi de Capçanes - DO Montsant - i unes olives sevillenques trencades...això , això ni el president del govern s’ ho fot. !!

El rendiment tampoc no ha estat malament. També al voltant del 20 per cent .

Jo no n ‘entenc gaire ,però com en el vi ,també les varietats d’ oliveres son importants a l’ hora d’ aconseguir uns “coupages” encertats. Jo i poso bona part de morruda. Un poc d’ aragonesa i uns quilos de llumeta i canetana. Desprès un bon tant per cent de sevillenca i el toc final amb la varietat picual que li dona un petit toc amargant.....una extranya barreja pero..... i quin oli !!!

L' Hortolà

Melmelada de Tomata i Pesteta

Avui m' han dit que es pot fer melmelada de tomata i pesteta.
Jo estava convençut que les melmelades eren tipicament dolces, per untar al pa o a la torrada.
Yves és francès i ahir vaig tenir una interessant xerrada amb aquest gabatxo simpaticot, prim i inquiet que viu a un poblet prop de Reus i on , amb la complicitat de la seua ganxetera companya elaboren fins a 19 classes diferents de confitures i melmelades.-
Crec que es interessant i per això o anoto al meu quadern de viatge. Melmelada de tomata i pesteta !!! També de ceba ,entre altres hortolans gustos.Pos mira, es una possibilitat mes que descobreixo per al meu petitó hortet.Aprofitar els excedents per fer melmelades no dolces.
Es cert , com deia mon iaio Salvador : mai et gitaràs a dormir sense saber una cosa mes que ahir.
A vore si algú te llavors de pestetes.Li canvio per llavors de tomata " cœur de bœuf " .La recepta per fer-nos aquesta melmelada no dolça , avui , he de pensar de preguntar-li a Yves.

L' Hortolà

Del Pla a la Plana

El Josep Maria és del Pla .No diré de quin ,perquè no se si ell vol que o diga. Això d’ Internet trobo que et permet jugar un poc a la màgia de l’ imaginació.

Jo, escric des de una altre Pla. Pot ser sigui me exacte dir Plana. En qualsevol cas ,des de paisatges mes be horitzontals.

No se si ell és l’ únic lector que tinc. Si que és , de moment , l’únic que a tingut la delicadesa de dir-me –ho. I no solament això .El Josep Maria m’ afalagat amb preguntes ,com si jo fora un pagès expert i documentat. Res mes lluny de la realitat. Si que ,com ja vaig dir ,vinc de família pagesa però els meus gens agrícoles es van despertar fa 4 dies.

Pot ser per això , per conservar aquelles xerrades ,fruit de l ‘experiència i els anys de molts dels que ja no hi son , vaig començar aquest bloc. Però desconegut lector ,poca cosa mes podré aportar que no sigui lo que he recollit i recullo oralment i lo que aprenc de nostàlgics pagesos amb gaiata amb aquest tardà despertar hortolà meu i que vull deixar enregistrat en aquesta memòria virtual ,compartint-ho amb gent ,com tu , interessada en aquestes tradicions que s’ ens perden entre “Tomates “ televisius i altres hortalisses mediàtiques que res tenen a veure amb les que conreaven els nostres pares i avis.

Et vull dedicar aquest post , perquè crec que ets una persona plana, com la teua terra. Fa falta gent plana. Directa. Autentica. Sensible .Hi ha massa estirat que es pensa que els enciams els fabriquen als magatzems on els embossen.

Sento que hagi gelat tant per aquí i desitjo una bona recuperació per les teues cols, el bròquil, la ceba, els porros i l'escarola. M’ alegra però que al menys les faves estiguin eixerides. Faltaria !!

Les oliveres son arbres sagrats .O sabies ??. Un dia parlaré de les oliveres. Avui parlo de les olives. Es difícil saber el nom d’aquesta classe olivera que fa olives grassonetes de la que dius , en conserves dos exemplars. Jo tinc una olivera al jardí de casa que fa també unes olives grosses que “embotello” cada any ,però no per regar el pa amb tomàquet , si no per fer-me un bon aperitiu. Quatre olives, un tord , un traguet de vi...ja saps...

El pare em va dir que es diuen “gordals”. Paco me la va empeltar.

No se si seran de les mateixes que les teues....llàstima. L’ altre dia vaig acabar de posar en conserva les darreres, si no inclouria al post una foto per veure si son les mateixes.

M’ agradaria molt saber com fas la molta per aconseguir aquest litre d'oli savi (les oliveres son sàvies testimonis del temps) del teu parell d’ oliveres.

Per filtrar-lo crec que lo millor és que deixes reposar l’ oli , i per gravetat , tot el solatge anirà caient al fons del recipient. Desprès , amb paciència i una cullera o culler , vas traspassant l’ oli a un altre estri.

Jo cada any porto a moldre també uns 400 quilos d’ olives a un molí tradicional per fer-me l’ oli per al consum de l ‘any .Quan arribo a consumir el final de cada bombona i resta aquest residu que vols filtrar , el que faig es això. Posar l’ oli restant a un altra bombona que he tallat per la meitat , per fer-li mes gran la boca. Al cap d’ uns dies, l’oli sura i “la porqueria” es queda al fons. Prova-ho

L’ hortolà

Codonys , dolços records

Lo iaio Juanito va plantar lo codonyer a l’ hort. Pot ser fa 40 anys.

El codonyer es un arbre amb unes característiques molt especials. No o he consultat a cap llibre. Les que esmento són observacions molt personals.

Primer que res cal destacar les seues flors. Magnifiques ,d’ un blanc amb tonalitats blavoses i morades que desprenen un penetrant i fresc perfum , allà pel mes d’ abril .

He sentit dir que les iaies ,antigament , posaven codonys als armaris per aromatitzar la roba que i guardaven.

Desprès esta la seua fusta, mig caragolada i d’ una textura tant apropiada com la del palosanto per fer guitarres.. Finalment els seus fruits, els codonys , d’ un groc pàl·lid i allimonat amb un intens aroma endolcit que a mi em recorda ,no se perquè ,el meus anys mes jovenívols .

Arriben amb la tardor, madurant a meitat de novembre.

Curiosament els codonys ,d’ aroma embriagador , són rabiosament durs de pelar, mai mes ben dit i descaradament aspres al gust quan els tastes tal qual.

Aquesta setmana n’he collit uns 5 quilos .Vaig provar-los i s’ em va posar una boca enganxosa com un espart. Vaig decidir fer una prova per aprofitar-los i no va sortir malament. Si o voleu provar no cal mes que poseu un codony pelat i fet a galls en un plat amb una cullerada de sucre escampada per sobre i un rajolí d’ aiguardent ( suposo que amb vi dolç , per exemple , també ha de ser bo) i desprès dos minuts i mig al microones a uns 360 graus de temperatura. Queda un postre força bo, gens aspre i que recorda al gust de la pinya tropical.

De totes maneres el codony ,a part de fer també un bon licor macerat amb aiguardent, te com a destí privilegiat el de convertir-se en codonyat.

A casa la mare en feia. Afortunadament la meua dona a volgut també aprendre’n a fer ara que ella ja no esta.

L’ any passat ja en va fer i , cosa estranya, tot i que el codonyat no és un dolç dels meus preferits , amb la fórmula casolana de la Mari Àngels de Canet lo Roig i que adjunto , no esta mal. Apunteu:

Dos quilos de codonys. Poc mes d’ un quilo de sucre (segons lo llépol que un sigui).

Es posa a capades i en una cassola gran , els codonys , prèviament tallats a galls o rodanxes .Una de codonys i una capa de sucre. Així es te 24 hores en repòs. Passat aquest temps es posa a coure a foc lent dos hores i mitja. Després es treu del foc , es tritura la mescla en calent i es posa immediatament en motlles apropiats. En gelar-se tenim una llaminadura apta per qualsevol àpat en solitari o mesclat , per exemple amb formatge fresc.

Cada any ,des de que porto l’ hort ,en tinc cura especial del codonyer. Em regala records, aromes i dolçors.

L’ hortolà

Els nesproners ja tenen flors

Fa dies que no passo gaire per l’ hort. En aquesta època de l ‘any no hi ha gaire a fer. La temperatura baixa i condiciona el creixement de les plantes.

Aquest mati de dissabte hi he anat una estoneta .Fa un poc de pena , ara , l’ hort. Tan marró, desolat , aletargat.

L’ altre dia vaig plantar un parell de cents de cebes que podré collir a principis del 2008.

Tinc 6 carxoferes. Les supervivents de la dotzena que vaig plantar. Dos cols ,baix de les que es podria amagar el Patufet i els calçots que porten bona marxa. Un dia d’ aquests els hi dedicaré una entrada. Uns 30 enciams i una filada de bajoqueres escarransides que aquestes freds de les darreres hores m ‘acabaran d’ ensopir, tot i que ja hi he collit un parell de bones menjades d’ aquesta saludable verdura.

Avui ,com he dit , he estat a l’ hort i abans de marxar ,mentre em menjava una mandarina desprès de pixar al bancal , m’ he adonat de que els dos nesprers ja comencen a florir. Les abelles cerquen la flor de cada temporada i ara , una de les mes cotitzades en la poca oferta floral que hi ha , és la del nesprer.

Mirant el treball de l’ insecte libant el nèctar de l’ olorosa flor del fruiter , m’ en he recordat de l ‘amic Paco.

Tot els anys m’ emprenyo com una mona perquè , tot i que em fan un bon grapat de nesprons , els fruits acaben madurant amb unes taques fosques i endurides que dificulten el pelar-los i que li treuen bona part de l ‘atractiu d’ aquest sucós fruit primaveral.

Paco em va dir que això és per culpa d’ un fong que s’ insta-la a la flor precisament i que es desenvolupa coincidint amb la maduració del nesprò. La mare que o va p…….!!

Fa uns mesos li vaig comentar a Jenardo i em va dir que la solució per evitar el desenvolupament del fong era ,un cop ben florits els arbres ,ensulfatar les flors i la llenya amb sofat blau.

He llegit també que aquestes taques poden ser produïdes per falta de rec o de calci que pot tenir l ‘arbre.

A principis de desembre provaré d ‘ensulfatar , a veure si d’ una punyetera vegada puc menjar el fruit d’ aquestes flors que donen un poc de vida al meu , ara , adormit hort.

L’ hortolà

Un altra de faves....per Tots Sants

Li vaig explicar a Jenardo lo de les faves i els dies 7 ( podeu llegir mes avall de que va això.)

Ell em va confiar un altra experiència ,un tan esotèrica , sobre la plantada d ‘aquest llegum embeinat que ja es pot començar a posar a terra.

Us explico aquet breu història , perquè , de cara als dies que ens disposem a celebrar ,la Festa de Tots Sants i la dels Difunts , i toca.

A Jenardo li van dir.Com li van dir o va fer. I com o va fer m’ ho va explicar :

“Si vols unes faveres ufanoses i maques ,has de posar en remull les llavors tot el dia de Tot Sants i fer els solcs on les plantaràs , el mateix dia .Al següent , es a dir ,el dia 2 de Novembre , dia de Difunts , poses la llavor de les faves al solc i les colgues.

En unes setmanes tindràs les faveres mes eixerides del contorn.

Si has de plantar faves i o vols provar , no hi perds molt.

L’ Hortolà

Caragols amb enciam

He tingut que tornar a plantar enciam. Dels 30 “maravilla de verano” que vaig plantar al Setembre no queden mes que els tronxos...la mare que els va parir !!! Els caragols i les bavoses dels collons s’ho han devorat tot.

Al final he tingut que tornar a tirar “cagallonets anti caragols ” .Si no faig aixi està vist que no menjaré cap dels “iceberg” o “maravilla” que acabo de plantar. I els que em coneixen ja saben que em sap greu utilitzar cap mètode de cultiu que no sigui natural. No es pot dir que faci una horticultura estrictament ecològica , però si que m’ hi apropo.

Per exemple .Vaig llegir que en lloc de tirar cap producte verinós contra aquests moluscs de jardí , podia tirar un producte tant natural com és la serradura o el caragollilo de les fusteries. A l ‘estiu li vaig dir al “Cacahuero” si m’ en podia donar o vendre. M`en va donar dos bosses plenes .Vaig tirar-ne al voltant de les plantetes recent plantades i tendres que podien ésser una temptació per als bobosos. I sembla que , de moment , va funcionar.

El principi era lògic. La serradura , com a residu de la fusta , es secant, absorbent i al passar els caragols i bavoses per sobre, els emprenyava perquè se’ls hi quedava pegat a les “rodes” i els bitxets no podien arribar fins als meus tendres enciams . Així vaig salvar pràcticament tota la plantada...i que bons...i que tendres ..i que naturals...els enciams, clar !

Ara , en plantar l ‘enciam al setembre , vaig a tornar a repetir el sistema anti - llimacs ,però no se que ha passat , que , com he dit , d’ enciam , res de res.

Les llantugues pareixien un camp de pastura plena de minúsculs bavosos que no han parat fins a deixar-les tan foradades com un formatge de Gruiere ...Però , redeu !! amb quina fam van atacar els meus tendres enciams ,tu !!

Molt al meu pesar i per no sentir les critiques dels de casa , he tingut que tornar a mètodes mes expeditius com els que he explicat al principi. Però segueixo sense entendre, perquè l’ invent sostenible de la serradura, solament va funcionar a l ‘estiu.. Pot ser no hi havia caragols per la persistent sequera ???

L’ hortolà

El tio Pasqual , l' Home del Temps

Lo tio Pasqual va viure bona part de la seua vida al mas de la seua propietat , prop d’ un petit poble , al Baix Aragó.

Va ser un any que hi varem anar amb la colla per Pasqua , que el vaig conèixer.

De conversa fàcil ,un mati mentre cremava un feix de rames , em va ensenyar una cosa que mai he oblidat: El baròmetre del pagès..o del pastor , perquè d’ una i altra cosa havia fet l’ home en els seus anys joves.

-“Veus ,la fum no passa de la carretera. Això vol dir que en dos o tres dies possiblement ploga.”

Cal dir que el mas està a una fondalada plana i ampla o no hi falta el sol .La carretera que va a Alcanyis passa , enlairada , vorejant el pinar , a uns 200 metres de la casa.

“El pes de la pressió atmosfèrica “ , em va dir , “no deixa que el fum s’ enlaire mes de 3 metres i desprès s’ escapa planer direcció a la carretera. Quan passa això , la pluja gairebé és segura . ”

Desprès d’ anys d’ observació i suposo que amb l’ informació heretada dels seus pares i iaios i aquets dels seus , i així de generació en generació ,aquets homes eren autèntics homes del temps.

No recordo si va ploure o no. De fet nosaltres varem marxar al cap de dos dies, però si que sempre he tingut present , quant he vist una fumarola escapçada ,l ‘ensenyament del tio Pasqual i en moltes ocasions , la seua previsió ha estat encertada…en tres dies aigua.

En hi ha mes de senyals meteorològiques apreses per pastors i gent del camp…però això ja serà per un altre dia.

L’ hortolà

Els sets i el sexe de les faves

Set ,disset ,vint-i-set...números agrícolament màgics per a la sembra de les faves.

O vaig sentir dir a la mare quan em va començar a agafar la dèria de cultivar alguns dels vegetals que menjo. Desprès m’ ho han corroborat altres veterans pagesos.

Les faves es poden plantar al mes d’ octubre , però , cal tenir cura de que la sembra es faci en un dia que tingui un set. Es a dir , el 7 , 17 o 27 d’ aquest mes.

Sembla que si es fa així ,les beines d’ aquest llegum son mes grans i els fruits mes vigorosos.

Com no costava molt de provar-ho l’ any passat o vaig fer tal com manava la creença popular...i pot ser si. Pot ser eren un poc diferents de les que vaig plantar un altre dia qualsevol .Però no i vaig veure tanta diferència.

El que si que sembla que esta comprovat , tal i com també em va ensenyar la Carmeta ,és que , de llavors, es a dir del gra que hi ha dintre de les beines i que utilitzem per sembrar una nova collita , en hi ha de mascles i de femelles....Com o sentiu: mascles i femelles........

I com es coneix el “sexe” de les faves ?? Dons molt fàcil. Solament cal mirar atentament els dos extrems del fruit ja sec .

Si us i fixeu atentament veureu que uns tenen com una unglada , una petita depressió. Aquestes son les femelles .La semença que no o te és la masculina i no val mes que per fer farintes. Això si que o vaig comprovar.

En un mateix solc i vaig plantar “mascles i femelles” i les vaig assenyalar. Les “noies” van fer mes faves que els “nois”. Increïble.

Enguany ja no faig cap experiment. No cal . L’ amic Paco diu que en farà una plantació industrial per al comerç i que com després li pagaran al preu que voldran els especuladors, que no em preocupi ni de sets , ni de llunes , ni mascles o femelles. Les faves no ens les acabarem...ja veure, ja veurem

L’ Hortolà

El tio Ximo i els calçots

Confesso que mai m' havia interessat desplaçar-me fins als bressol del calçot , el Baix Camp , per degustar-ne.Per molt de moda que estés. Mai hauria pensat que acabaria plantant-ne a l' hort !
Va ser el senyor Ximo qui m' hi va fer interessar. A Solsó ell en tenia de plantats uns bons solcs i un any m' els va donar a tastar. Els vaig trobar bons.
El problema era que el sr. Ximo s' havia fet gran i no sabia quant temps mes podria cultivar-ne. Així que em calia espavilar a aprendre’n el cultiu si volia seguir fent calçotades desprès d' haver-me avesat a la degustació.
Per això li vaig demanar que m 'expliques com es porta a terme tot el procés de cultiu...i em vaig quedar sorprés i agraït , perquè gràcies a ell ,des del 'any passat puc menjar calçots " de collita pròpia"...que , naturalment , tenen el valor i gust afegit de ser de "creació pròpia".
Lo tio ximo em va donar el primer planter. Vaig plantar-lo cap a finals de maig Vaig conrear-lo lo millor que vaig poder. Arrencant les herbes. Tirant-los-hi terra al tronc , “calçant-los” com em va dir l ‘avi , fins que al cap de tres mesos , del planter en van quedar unes cebes blanques i tendres que vaig tenir que collir a finals d'Agost .Vaig deixar uns dies que les cebes s' assequessin i les vaig guardar unes setmanes.
Ara , fa 15 dies , he tornat a agafar les cebes .Les he "capat" . Es a dir, he tret amb un ganivet un poc del cap de la ceba. Desprès de fer uns solcs prou profunds hi he deixat les cebes "decapitades" i ara ja comencen a sortir els grills dels que , en uns mesos , sortiran els agredolços sabors del calçot.

La ceba es decapita, va dir Ximo , per a que surtin mes grills. De cada ceba , fent-ho així ., poden sortir entre 4 i 5 calçots.
Espero que al febrer pugi menjar els primers de la temporada .De fet , el gendre del tio Ximo , em va dir que no les plantes totes el mateix dia. Que o fes en un parell de sembres espaiades un parell de setmanes ja que així no arribaran a ser menjadors tots al mateix temps.
Cal que recordi que no he de collir tots els calçots. N' he de conservar a terra 3 o 4 per deixar que facin flor i per tant llavor per a sembrar el proper planter.De fet ,al mateix temps que vaig plantar els calçots per menjar enguany , ja vaig fer el planter per fer la ceba ,que, collida a l 'agost i replantada a l' octubre ,tornarà a proveir-me d' aquest deliciós plaer gastronòmic que no vaig descobrir a cap restaurant ,si no gràcies al sr. Ximo

L' hortolà

.

Pluja ,regal del cel

El regal de la pluja ens va arribar aquesta passada setmana.Al poble ,al terme ,als nostres camps van caure en dos dies ,el 3 i 4 d' Octubre , 37 litres , quan ja les olives estaven agonitzant..
Aquest diumenge he anant a "la planeta" , prop del poble i , com estaven de canviats els arbres !!! Tornaven a riure.Les fulles de l 'arbre miraculós tornaven a tenir el color i la textura que indica que acabaran regalant-mos el daurat líquid.
Aquesta fon de salut que es l' oli.
La perllongada sequera feia perillar una collita que els entesos diuen serà bona. Hauria estat millor que haguera plogut el passat mes de setembre ,però , qui no s' ha conforma és perquè no vol, no.
Benvinguda pluja divina, regal del cel , quan cau amb mesura .

L' hortolà

El iaio Juanito i els alls

El iaio Juanito deia que el seu hort no era terra d’ alls. Jo no o podia entendre...els alls necessiten una terra especial. ¿?El iaio Juanito va morir fa anys i jo vaig “heretar” el seu hort per fer el meus assajos d’ hortolà.

El iaio Juanito tenia raó : Aquella terra no és que no sigui bona per als alls. És que no es fan grans , grossos ,de dents fermoses. Pareix alls de “cabeça” petita, aptes solament per posar a l ‘estofat ,però no per desgranar-los i trinxar-ne un o dos a les pataques en baijoca .

L’ any passat en vaig plantar d’ alls. I d’ una classe que em van dir que era molt bona. Alls valencians. La llavor :”Cabeces” grosses , “dents” grans. Però al meu hort no van passar de fer-se uns caganius.

Ma sogra posa un parell de “cabeces” senceres als “guisotes”. I son bons, però petits. Jo en poso uns quants de desgranats quan preparo les olives trencades...però ,per a poca cosa mes serveixen...pot ser per preparar “escabetx” ¿?

Els alls al meu hort no es fan grans .Ma mare sempre em deia que la cendra va molt be per als alls. I jo ,vinga cendra als alls !! .Però ni així, tu.

Algú sap quin tipus de terra necessiten els alls.?? Te a veure en que una bona llavor doni un mal.... fruit ?? O perquè la cendra els hi va be.?? Te alguna relació una i altra cosa ¿?

Si algú te respostes , les agrairia als comentaris.

El iaio Juanito ,mai m’ ho va explicar. Era bona persona. Molt pagès. Poc parlador

L’ hortolà

La darrera "tomata"

Avui he collit les darreres tomates de la temporada .(Per aquí diem tomates. Son conscient de la paraula emprada)

Veient les tiges, les fulles , les branques seques, i cadavèriques de les plantes , fa pocs dies encara ufanoses , vigoroses i vitals ,no he pogut per menys que reflexiona un poc. La vida és igual.

Un cop hem donat el fruit , cal ésser arrencat per donar pas a un altra generació.

Així de senzill i simple. No cal cap mes explicació ni capficar-se pel nostre destí final. Com la tomatera ,desprès de donar la darrera tomata, serem substituïts.

A l ‘abril vaig plantar ja les primeres . Dèbils , petites ,necessitades . Amb el terreny ben adobat i amb les primeres calors primaverals , es van anar arrelant a l’ hort. Vaig tenir cura de que no els faltes aigua. De que cap “xupon” els robes l ‘energia necessària per criar , altiva , la branca principal d’ on recolliríem desprès els sucosos fruits . De que cap mala herba els robes l’ aliment. D’ ensofrar les seues fulles per que cap “bichet” contamines el meu tresor.

La recompensa va valer la pena. Aquest estiu i encara els primers dies de tardor ,he gaudit a les ensalades dels àpats familiars , de tomàquets amb gust de tomàquet (volíeu que empres la vostra paraula ..apa dons !!)

De tomàquets amb l ‘acidesa justa per recordar-me els sabors d’ abans , autenticament de tomata . De quan solament hi havia tomates a l ‘estiu ( torno a la meua hortolana parla)).

He tingut el privilegi de menjar tomates tan fresques com les que de la tomatera passaven a la safata de l’ ensalada. Sense polir , sense acolorir , sense tractar....un luxe ,tu.

Avui he collit la darrera tomata. Estem a la tardor i les tomateres estaven rendides , cansades de regalar-me fruits. M’ han donat tan de regal que es mereixen ja el repòs. La substitució.

L’ any que be en tindré de noves , de tomateres i de tomates , però quan i clavi la dent a la primera , me’n recordaré de que estic menjant l’ herència genètica de gustos , sabors i textures de les seues progenitores , es a dir : els fruits de les llavors que he guardat de les tomates mes formosos d’ enguany.

Tant de bo en la vida dels homes , també fora així. Que en aquesta herència genètica que rebem dels nostres avantpassats , hi quedessin solament els millors matisos ,els millors gustos , les millors intencions.. lo millor en definitiva de la nostra essència humana per seguir-ho transmeten als nostres descendents....com les llavors de la tomatera.

L’ hortolà

Ja no hi ha camins de terra.

Ja ni hi ha camins de terra. De carro no hi ha camins.

Ja no hi ha mules ni matxos , l 'asfalt s' ho ha engolit tot.
Tio Maso , que li passa ?. Ja fa dies que el veig trist. Pot ser que enllora la casa , al mig de l' hort vora el riu ??
Alló si que era viure !!Pel mati sortint el sol, enganxar la mula al carro i !!Arriii! cap a Solsó.
Ja no hi ha camins de terra,ni roderes ,ni guarets. Avui , tot va tan depressa, que no queda temps per a res.
Tio Pepet ,fa ma la cara. Sembla que hagi vist un bou !!. Que avui no s' en va a la plana a fer un "plegonet" o dos ?
"Es que m' han dit los de casa ,que deixi el carro tranquil, perquè amb tant de cotxe que passa , los camins son un perill."
Pos sí. Ja no hi ha camins de carro. De terra no hi ha camins.
Tot es asfalt,pedra ,ferro. Ni plou tant ja a l 'abril.

"An" pararem "xica-mana !!" per voler anar tan correns. Me fa l 'efecte que s' erra qui pensa que hi guanya temps .Que ja o deia el tio "Conole" al dalt del carro cantant : "No cregueu que per mes corre ,s' acaba abans el treball"
Ja no hi ha camins de terra.De carro no hi han camins. Gairebé no hi pagesos i els que queden ,malvivint.

L' Hortolà

Olives trencades i Divendres sense Lluna

És divendres. La mare sempre deia que els divendres no hi havia lluna. Per aquest motiu els divendres eren els millors dies per "posar" les olives trencades.
Aquest divendres (sense lluna) he anant a "La Planeta" a collir olives per "posar".....Però ,i com és "posen" les olives ??
Per aquí ,per on habita l' hortolà ,"posar" olives vol dir preparar-les per a ser menjades en els mesos següents.
La mare em va ensenyar com es "posen" les olives , i a mi que m'agraden en delit ,em pertoca seguir la tradició ancestral heretada de generació en generació.
Així que , divendres sense lluna , vaig collir les primeres olives.
Les olives és recomanable que siguin de la varietat "sevillenques".La mare sempre deia que eren les mes "dolces".A mi m' agraden.
Però les "picuals" son mes grosses ,mes carnoses...i no diguem ja les "gordals".
El següent pas és proveir-se també dels aparells tradicionals ,tot i que actualment en hi ha de mes moderns i rapits. Però no és lo mateix. No acaben tenint el mateix gust que les processades amb els aparells de tota la vida : una taula , o un tronc de fusta farga i una pedra de riu de la mida apropiada.
Amb aquests estris toca , d' una en una , anar xafant, "trencant" les olives. Però trencant-les amb delicadesa. Han de esser partides de manera que no queden ni massa ni poc xafades .L' oliva ha de quedar partida en dos, però no del tot. Ha de quedar unida per un del extrems el•líptics del fruit i amb el pinyol dintre i sencer.
Una a una les anirem deixant, desprès de "trencades" , a un ribell amb aigua que es canviarà cada nit al decurs dels propers 7 dies. Es a dir , fins al proper divendres sense lluna ,clar , que és el dia ideal per "amanir-les" .
Si es fa en aquest dia concret , al menjar-les al cap d' unes setmanes el pinyol et quedarà net, sense restes de polpa apegat a l’os de l' oliva.
Però com les "amanim".Com es preparen les olives trencades ?? .Aquí un altre truc après de Carmeta.
Primer que res ,teniu cura de tenir un ou de gallina fora de la nevera. El necessitem a temperatura ambient. Després , cal saber l' aigua exacta que necessitarem. Per això cal omplir d' aigua prèviament els pots de vidre on guardarem desprès les olives. Un cop fet això ,buidarem l 'aigua a un recipient mes gran on i anirem afegint sal fins que l' ou sura deixant un redol fora de l' aigua , no mes gran que la mida d' una peça de 1 euros (la referència materna era una peça de 100 pts.)
Un cop l' ou s' aboca fora de l 'aigua en aquesta proporció, vol dir que ja està prou salabrosa per guardar els olives.
Posarem aquestes en els pots de vidre prèviament preparats i tirarem l 'aigua salada.
Jo i solc posar uns alls trencats i uns ramets d' herba d' olives , o sajolida que diu el meu cosí de Castelló. De totes maneres , els complements per adobar-les poden ser tants com els gustos del consumidor.
La mare ,al cap d' una setmana de fer això , es a dir , un altre divendres "sense lluna" ens servia les primeres olives trencades de la temporada.
Ara ,cada cop que faig tot aquesta operació ,és com si la tingues mes prop recordant-me any rere any aquest cerimonial i , cosa curiosa , des de que no està ,les olives que preparo m' han començat a sortir gairebé tan bones com li sortien a ella. Gràcies mare !!

L' hortolà

Mides i Mesures

Lo iaio era pagès.Va fer carbó...va tenir que fer la guerra ,ell que era tot amor .Va patir absències prematures i misèries camperoles de postguerra ,de farinetes i una sardina per a tres.
D' ell recordo moltes coses.Pot ser d' ell va heretar la meua mare el seu amor per la terra ,tot i que de poques en va poder treure redit.
D' ells ,segurament , he heretat aquest tardà interès per fer tomates i cebes al jardí de casa.
I per ells m' en recordo de les mesures de postguerra .Tres onces de farina ,100 grams de panís molt.
Mitja lliura de cigrons amb pedretes , 200 grams per al recapte amb "conillets".Un quinta de llenya per cuinar, 40 kilos de garrofer.
Una arrova de massanes del ciri verd ,10 kilos de fruita per l' hivern al canyís de les golfes de casa.
Un cante d' oli 16 litres de jornal "per atri".Una barcella...una barcella ??? Iaio, quants kilos son una barcella ????

L' Hortolà

Preparació del terreny

M' animo a escriure .Preparo el terreny per plantar-hi no se quantes històries, quantes paraules.
El camp on sembrar abasta tota una complexa xarxa de pensaments , idearis, objectius, intencions.
La llavor es de les d' abans.Res de manipulacions genètiques ,res de transgènics.Al pa, pa i al vi vi.
Pot ser els fruits no seran brillants, grans i polits,.Pot ser tindran alguna màcula,algun bony i fins tot algun corc...per seran autèntics...sense tractaments químics.
Així dons, comencem a desermar aquest terreny desconegut de la meua anima, del meu esperit .Garrics, argilages,esbarzers,... prepareus que poso la xaruga a la terra.El llapis al paper, el dit a la tecla .
Començo amb la certesa de saber que vull plantar Amb l' inseguretat de factors aliens que ens malmetin la collita.Però començo
...Aaarrrriiiii cavalll !!!

L'hortolà